Biografia

ANDREU ALFARO (València, 1929 - Rocafort, 2012)

Escultor de formació autodidacta, inicia la seua activitat artística a la fi dels anys cinquanta amb una escultura d'herència constructivista per desenvolupar, en les tres dècades següents, una obra canviant i diversificada però fidel a certes concepcions bàsiques: l'assimilació en la creació artística de la metodologia dels processos i materials industrials, una vocació sintètica en la forma i el convenciment que l'escultura ha de recuperar el seu caràcter públic i commemoratiu.

Realitza les seues primeres exposicions individuals en 1957 i 1958. Ha participat en la Biennal de Venècia en diverses ocasions (1966, 1976 i 1995), i és frequent que les seues obres concorren a les prestigioses fires de Colònia, Düsseldorf, Basilea, París o Madrid. Entre les més de cinquanta exposicions individuals cal destacar les dues més importants retrospectives de 1979 al Palacio Velázquez en el Parque del Retiro de Madrid, i de 1991 al Institut Valencià d'Art Modern; i les exposicions de l’any 1989 en París a la Galerie de France, del 2000 en Quadrat Bottrop, al Josef Albers Museum i del 2001 en Donin Haag,...

Llegir +

ANDREU ALFARO (València, 1929 - Rocafort, 2012)

Escultor de formació autodidacta, inicia la seua activitat artística a la fi dels anys cinquanta amb una escultura d'herència constructivista per desenvolupar, en les tres dècades següents, una obra canviant i diversificada però fidel a certes concepcions bàsiques: l'assimilació en la creació artística de la metodologia dels processos i materials industrials, una vocació sintètica en la forma i el convenciment que l'escultura ha de recuperar el seu caràcter públic i commemoratiu.

Realitza les seues primeres exposicions individuals en 1957 i 1958. Ha participat en la Biennal de Venècia en diverses ocasions (1966, 1976 i 1995), i és frequent que les seues obres concorren a les prestigioses fires de Colònia, Düsseldorf, Basilea, París o Madrid. Entre les més de cinquanta exposicions individuals cal destacar les dues més importants retrospectives de 1979 al Palacio Velázquez en el Parque del Retiro de Madrid, i de 1991 al Institut Valencià d'Art Modern; i les exposicions de l’any 1989 en París a la Galerie de France, del 2000 en Quadrat Bottrop, al Josef Albers Museum i del 2001 en Donin Haag, Scheveningen, al Museum Beelden aan Zee.

Mereixen un esment especial el gairebé centenar d’escultures monumentals seues, construïdes a escales sorprenents i amb una vocació d'integrar-se en els espais públics com a veritables monuments col·lectius, que es troben en nombroses ciutats espanyoles (Madrid, València, Barcelona, Burgos, Girona...), d’Alemanya (Colònia, Magúncia, Frankfurt...) o dels EUA (Nova York).

En reconeixement a la seua llarga i creativa dedicació a l’escultura ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Artes Plásticas (1981) del Ministerio de Cultura, el Premi d’Honor Jaume I (1980) i la Creu de Sant Jordi (1982) de la Generalitat de Catalunya. En 1991 va rebre també el Premi Alfons Roig de la Diputació de València.

Aquest mateix any, la seua obra “La Puerta de la Ilustración” (Avenida de la Ilustración, Madrid) va rebre el premi d’Urbanisme, Arquitectura i Obra Pública de l’Ajuntament de Madrid. En 2016 li va ser concedit, a títol pòstum, el Premi IVAM i la Medalla de la Universitat de València.

Llegir -

Biografia

Cronologia

1929

Naix a València, el 5 d’agost de 1929. Els seus pares, Andrés Alfaro Moreno (1898-1972) i Teresa Hernández Rodríguez (1900-1974), són els propietaris d’una carnisseria en un barri acomodat al centre de la capital.

1932

Inicia la seua educació en un parvulari del Col·legi Colón, al qual assistixen les seues dos germanes.

1933

Ingressa en el Col·legi Cossío, una iniciativa pedagògica promoguda a València per seguidors i deixebles de la Institució Lliure d’Ensenyança, entre els quals es trobava José Navarro (que exercirà una important influència en la seua educació), Angelina Carnicer, Salvador la Casta i María Moliner.

1936

Es trasllada a l’Institut Escola de Segon Ensenyament per a iniciar els estudis primaris. L’Institut Escola era un centre públic inspirat en el d’igual nom que funcionava llavors a Madrid davall la tutela de la Junta per a l’Ampliació d’Estudis, promoguda també per la Institució Lliure d’Ensenyança. Com a estudiant destaca per la seua habilitat en el dibuix, els treballs manuals i els exercicis esportius.

1938

Guanya un premi de dibuix escolar.

1939

Acabada la Guerra Civil, comencen per a la família Alfaro uns anys difícils a causa dels seus vincles amb la tradició republicana. El seu oncle Vicente Alfaro, qui havia sigut alcalde de València el 1932, i més tard fundador del partit Esquerra Valenciana, és empresonat i condemnat a pena de mort, la qual li serà finalment commutada. En el marc de la repressió política, les noves autoritats dificulten l’abastament del negoci familiar.

Dissolt l’Institut Escola, prosseguix els seus estudis al Col·legi Acadèmia Cervantes, centre privat de caràcter molt menys modèlic que els anteriors, on prepara l’ingrés a l’ensenyament mitjà i els tres primers cursos del batxillerat.

1943

Estudis de batxillerat a l’Acadèmia Santo Tomás de Villanueva, on continua distingint-se per la seua habilitat per al dibuix i el seu inte­rés per les lletres. Compagina els seus estudis amb diversos treballs en el negoci familiar, mentre dedica el temps lliure als esports (natació, bàsquet) i a la lectura.

1947

Acaba els seus estudis de batxillerat i supera, dos anys després, l’Examen d’Estat, però no es matricula en la universitat a causa de les seues obligacions en el negoci familiar. Tampoc no es planteja la possibilitat d’iniciar estudis artístics, a pesar de la seua afició al dibuix i a la consideració familiar cap a l’art i els artistes (el seu pare era un xicotet col·leccionista de pintura).

Practica assíduament la natació a la piscina del balneari de Las Arenas, a la platja de la Malva-rosa de València.

1952

Treballa com a tractant de bestiar.

Juga durant diverses temporades en els equips de bàsquet de la Peña Deportiva Valencianista i del Club Valencia. Anteriorment havia practicat este esport en els equips del Col·legi Francés i el Júpiter Club. També practica la pesca submarina, competint durant els anys següents en nombrosos campionats d’esta modalitat, i en guanyarà alguns.

1953

Visita una exposició de dibuixos de Rafael Álvarez Ortega a la Sala Mateu de València que li desperta novament la seua afició pel dibuix.

1954

Contrau matrimoni amb Dorothy Hofmann, amb qui tindrà una filla (Anna) i dos fills (Carles i Andreu).

Durant el viatge de bodes que realitzen a Itàlia tornarà a dibuixar assíduament.

1955

Fa amistat amb pintors (Ximo Michavila, Nassio Bayarri, Doro Balaguer, Salvador Soria... i en especial amb Monjalés). Freqüenta també algunes tertúlies amb destacats intel·lectuals valencians (Vicent Ventura, Josep Iborra, Joan Fuster, Vicente Aguilera Cerni...). Especialment important és la seua amistat amb l’escriptor Joan Fuster, de qui descobrix les idees nacionalistes, a més de col·laborar amb algunes vinyetes en llibres seus; i amb el crític Vicent Aguilera Cerni, qui exerciria una important influència sobre ell durant els seus inicis com a artista.

1956

Inicia la seua formació artística, plenament autodidacta, pintant els seus primers quadres sense seguir una orientació estilística específica.

1957

Primera exposició individual de dibuixos a la Sala Mateu de València, i de dibuixos i pintures a La Decoradora d’Alacant. Participa en l’exposició Arte en los Jardines de la Generalidad. Presenta un nu femení al III Saló de Tardor de València, on obté la Menció d’Honor.

1958

Segona exposició individual a València, en la qual presenta pintures i relleus realitzats amb filferro.

Primer contacte important amb l’art contemporani, en visitar al juliol l’exposició 50 ans d’art moderne, celebrada a Brussel·les amb motiu de l’Exposició Universal. A la seua tornada, impressionat per aquelles obres de l’avantguarda internacional, realitza les seues primeres aiguades abstractes i, poc després, les primeres escultures en filferro i llanda. A la tardor s’integra en el Grup Parpalló (llavors el principal punt de referència de l’art nou a València), juntament amb José Soler “Monjalés”, Doro Balaguer i Eusebio Sempere, contribuint a la reorientació i reactivació del col·lectiu i participant activament en les exposicions i publicacions de la nova etapa del grup.

Coneix l’escultor Jorge de Oteiza, qui li influirà durant estos primers anys de la seua trajectòria com a escultor.

Presenta pintures a certàmens i exposicions col·lectives a València i Barcelona.

1959

Primeres escultures realitzades amb planxes tallades i doblegades.

Obté el primer premi del concurs d’escultura convocat pel nou Col·legi Alemany de València i realitza la seua primera obra monumental per al pati d’este centre.

Participa en diverses exposicions col·lectives, entre les quals destaquen, per la seua repercussió, les del Grup Parpalló a Palma de Mallorca (una organitzada en el marc de les “Conversaciones Poéticas de Formentor”, i l’altra per la revista Papeles de Son Armadans, dirigida per Camilo José Cela) i l’oberta a la Sala Gaspar de Barcelona; en totes es presenta ja com a escultor. És seleccionat per al pavelló espanyol en la III Biennal d’Alexandria, després d’una exposició realitzada a l’Ateneu de València.

1960

Fa amistat amb Antonio Giménez Pericás (que s’incorpora al Grup Parpalló i propicia la seua inclinació teòrica cap a postulats de l’art concret), Valeriano Bozal i José María Moreno Galván.

Participa en les exposicions col·lectives del Grup Parpalló al Club Urbis de Madrid i en la Primera exposición conjunta de arte normativo español, celebrada a l’Ateneu de València.

1961

Exposa per primera vegada a Madrid, a la Sala Darro, dirigida per José María Moreno Galván, qui escriu el text de presentació.

Participa en l’última exposició col·lectiva del Grup Parpalló en homenatge a Velázquez, per al catàleg de la qual escriu un manifest en què explica les seues idees sobre l’escultura, i és seleccionat per al pavelló espanyol en la IV Biennal de São Paulo.

Coneix el cantautor Raimon i el teòric de l’art Tomàs Llorens.

1962

La lectura del llibre de Joan Fuster Nosaltres els valencians (text clau del valencianisme polític després de la guerra civil) li fa prendre consciència del fet diferencial valencià.

Realitza la seua segona escultura monumental, Cosmos 62, que és instal·lada en una urbanització de Calp, enfront del Penyal d’Ifach.

És seleccionat per les galeries Marlborough i The O’Hana per a sengles exposicions col·lectives a Londres.

1963

Segona exposició individual a Madrid, a la Sala Neblí, amb textos de Vicente Aguilera i Valeriano Bozal.

Es publiquen els primers articles d’interés sobre la seua obra en revistes especialitzades de tirada nacional, escrits per José María Moreno Galván i Víctor Manuel Nieto Alcaide.

Participa en una exposició col·lectiva a l’Haia, en la IV Biennal de San Marino i en el II Certamen de Artes Plásticas celebrat a Madrid.

1964

Abandona progressivament les obres en planxa i inicia una nova etapa definida per un rigorós orde formal i el mínim d’elements.

Fa amistat amb Alexandre Cirici després d’un important article publicat per este a Serra D’Or.

Obté la Medalla d’Or del V Saló Internacional de Març de València per la seuaescultura La rella.

Comença a treballar com a creatiu en una agència de publicitat.

1965

Coneix el professor de l’Escola de Belles Arts Alfons Roig, defensor a València de les avantguardes artístiques. Participa en l’exposició Muestra de arte nuevo a l’antic hospital de la Santa Creu a Barcelona.

Celebra la seua primera exposició individual a la Sala Gaspar de Barcelona (text de Joan Fuster). La llibreria Concret Llibres organitza la seua primera mostra individual d’escultures a València (comissariada per Tomàs Llorens).

Participa amb huit dibuixos analítics en una exposició a Pozna´n (Polònia), a l’Stary Rynek Arsenal, juntament amb membres del desaparegut Grup Parpalló.

1966

A partir d’este any augmenta la presentació pública de les seues obres en les més variades mostres. És seleccionat per a la XXXIII Biennale di Venezia, on presenta cinc obres. Participa en el I Salón de las Corrientes Constructivistas a la Galería Bique de Madrid, en una exposició d’artistes catalans i valencians del Museu Norrköping de Suècia, i en una mostra itinerant que recorre les escoles d’arquitectura de sis importants capitals espanyoles.

Valeriano Bozal i Víctor M. Nieto Alcaide publiquen novament comentaris sobre la seua obra.

1967

Visita París amb motiu de la seua admissió en el XIX Salon de la Jeune Sculpture.

Realitza una exposició retrospectiva a la Sala de la Dirección General de Bellas Artes, a Madrid, amb 38 peces (text del catàleg a càrrec de Tomàs Llorens).

Participa en diverses col·lectives a València, Barcelona, i a la National Gallery de Canadà.

1968

La seua obra Inici al càntic, inspirada en un poema de Salvador Espriu, és admesa en el XX Salon de la Jeune Sculpture de París.

Abandona l’ocupació familiar a l’Escorxador General de València, que fins a este moment alternava amb la publicitat i la seua dedicació a l’escultura.

1969

Participa per tercera vegada en el Salon de la Jeune Sculpture de París, on és inclòs en una selecció especial del saló, oberta al Musée du Havre, per la seua obra La nostra victòria. Participa en exposicions del Museo de Arte Contemporáneo de Madrid i la Fondazione Pagani de Milà.

Instal·la el seu nou taller en una urbanització de Rocafort (València), a la qual es trasllada a viure en un habitatge unifamiliar projectat per l’arquitecte Emilio Giménez.

1970

Presenta obres en diverses exposicions col·lectives a València, Barcelona i Miami.

1971

Realitza les seues primeres generatrius.

És seleccionat el seu projecte per a realitzar una escultura monumental a Nuremberg amb motiu del Simposium Urbanum. Es trasllada a esta ciutat i instal·la a la plaça Am Plärrer Un arbre per a l’any 2000, una escultura en alumini de 9 metres d’alçària.

Presenta una mostra personal a la Galeria Juana de Aizpuru. És seleccionat novament per a exposar una obra en el XXIII Salon de la Jeune Sculpture de París (Un món per a infants). Participa per primera vegada en la Muestra de arte nuevo de Barcelona amb El meu poble i jo, així com en altres de col·lectives de Barcelona i Madrid.

1972

Mostra les seues noves obres en una personal celebrada al Col·legi d’Arquitectes de València.

Participa novament en la Muestra de arte nuevo de Barcelona i en diverses col·lectives a València, Sevilla, Girona, Barcelona i Wroclaw (Polònia).

Instal·la una obra al nou Museo de Escultura al Aire Libre de la Castellana de Madrid.

1973

Exposa la seua segona individual a la Sala Gaspar de Barcelona i a la Galeria Temps de València, amb molt bona acollida de la crítica i el seu primer èxit de públic (text de Tomàs Llorens).

Participa amb una obra en l’Exposición Internacional de Escultura en la Calle de Santa Cruz de Tenerife, obra que quedarà instal·lada definitivament, així com en la Fira del Metall de València, en la Muestra de arte nuevo de Barcelona i en un homenatge a Miró a Palma de Mallorca.

1974

Abandona els seus treballs de publicitat per a dedicar-se del tot a l’escultura.

Any intens en exposicions. Realitza la seua primera personal a la Galerie Dreiseitel de Colònia, gràcies a la qual s’introduïx en el mercat alemany. Exposa també individualment a la Galería Atenea de Saragossa.

Participa en col·lectives de nombroses capitals espanyoles i estrangeres (Brussel·les, Munic).

Presenta obra per primera vegada a la Fira de Colònia.

Realitza una obra de grans mides, Generatriu I, encarregada per a l’Autopista del Mediterrani, amb motiu del I Concurso Internacional de Escultura convocat per l’empresa concessionària.

1975

La VII Exposición Nacional del Metal en el Arte li dedica una sala (text José María Iglesias). Exposa també individualment a la Galeria Cànem de Castelló.

Participa en col·lectives de Wroclaw (Polònia) i Mèxic.

Realitza la seua sèrie Català power, que es convertirà en símbol de les reivindicacions nacionals dels Països Catalans, cedint els beneficis al Secretariat de la Llengua. La imatge de l’obra serà utilitzada sense la seua autorització per un important partit polític a Catalunya com a símbol de la seua campanya en les eleccions de 1977, les primeres democràtiques després de la dictadura franquista.

1976

És seleccionat per a participar amb huit peces al pavelló dedicat a Espanya per la Biennale di Venezia. A l’exterior del pavelló s’exhibix la seua obra Bon dia, llibertat, que serà instal·lada definitivament a la Fundació Miró de Barcelona quan la mostra es presente en este centre.

A Venècia coneix Eduardo Arroyo, l’amistat del qual es refermarà durant els pròxims anys.

Exposa individualment a la Galerie Ursus-Presse de Düsseldorf.

Participa en col·lectives a Varsòvia, Basilea i Morella.

1977

Realitza la primera mostra d’escultures a l’aire lliure, al parc Cervantes de Barcelona, simultàniament a la individual de la Sala Gaspar. Exposició individual a la Galerie Dreiseitel de Colònia.

Participa amb tres obres en l’exposició Forma y medida en el arte español actual, organitzada pel recentment creat Ministeri de Cultura.

1978

Amb motiu de la recuperació de l’autonomia del País Valencià i la constitució del seu primer govern, realitza l’obra D’un país que ja anem fent com a símbol d’este territori.

Guanya a Mülheim un concurs per a construir una escultura monumental.

Participa en la I Triennale Européenne de Sculpture de París, en la Katalanische Wochen de la Kunsthalle de Berlín i en la Fira de Düsseldorf, entre d’altres.

1979

El Ministeri de Cultura li dedica una àmplia exposició de tota la seua producció al Palacio de Velázquez i als jardins del parc del Retiro de Madrid que, d’alguna manera, significa el tancament de tota l’etapa anterior (textos de Fuster, Bozal i Llorens). Exposa individualment a la Galerie Dreiseitel de Colònia (text d’Ulrich Gertz) i participa en nombroses col·lectives (Barcelona, València, Eindhoven, Colònia, Santa Cruz de Tenerife i Madrid).

Membre fundador de l’associació Acció Cultural del País Valencià.

1980

Realitza un viatge a Nova York, on s’interessa per l’obra de Calder i d’Isamu Noguchi.

La Galerie Dreiseitel presenta una exposició personal a la Fira de Düsseldorf.

Participa en una exposició a Bogotà juntament a Monjalés i Eduardo Arroyo; i en col·lectives organitzades a Caracas, Würzburg, Düsseldorf i València, entre d’altres.

És guardonat amb el premi Jaume I.

1981

Any clau en la seua trajectòria artística. Realitza dos importants exposicions. Una al Campus de la Universidad Complutense de Madrid (textos de Bonet Correa, Alexandre Cirici, Bozal i Llorens). L’altra, a la Sala Gaspar de Barcelona, on presenta una col·lecció d’obres que trenquen amb la seua producció anterior i anuncien l’evolució dels huitanta (text d’Alexandre Cirici). I la Galerie Dreiseitel presenta també una mostra individual a Colònia i a la Fira de Basilea.

Instal·la una obra de gran dimensió a la plaça de l’Ajuntament de Magúncia amb motiu d’unes jornades dedicades a la cultura del País Valencià. A València s’instal·la la seua primera escultura monumental, encarregada per la Diputació per als jardins de l’Hospital General.

Li concedixen el Premio Nacional de Artes Plásticas “per la seua trajectòria ininterrompuda en les noves formes escultòriques.”

Impartix una conferència sobre escultura a la Facultat de Belles Arts de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Fa amistat amb l’historiador de l’art i crític Francisco Calvo Serraller.

1982

Exposa individualment a la Galeria El Setze de Martorell, i un total de 22 obres en l’exposició conjunta dels Premios Nacionales de Artes Plásticas de l’any 1981 al MEAC.

Juntament amb altres artistes i intel·lectuals valencians, pren postura contra el projecte de l’Estatut d’Autonomia pactat entre les principals forces polítiques a Benicàssim.

Forma part del jurat del Premio Cáceres de Escultura i hi presenta, fora de concurs, una obra en alumini de 4 metres d’alçària que és instal·lada definitivament al claustre de l’antic convent de San Francisco d’esta ciutat.

Rep el premi Creu de Sant Jordi, Barcelona.

1983

Exposicions individuals a les galeries Theo i Celini de Madrid (text de Julián Gállego), a la galeria pública de la ciutat de Magúncia, a la Fira de Colònia i a l’antic mercat barceloní del Born. Especialment important va ser esta última mostra, comissariada per Tomàs Llorens, per a la qual es van construir especialment la quasi totalitat de les 34 obres exposades amb l’objecte de convertir els 8.000 metres quadrats de l’edifici en un gran espai escenogràfic protagonitzat per grans escultures, en la seua majoria d’alçàries superiors als 4 metres, i els personatges que les observen.

Participa en l’homenatge a Sempere organitzat pel Banco Exterior amb una obra de grans mides que és instal·lada en la seu d’este banc del passeig de la Castellana de Madrid; també participa en altres exposicions col·lectives.

1984

Presenta mostres individuals a la fira Arco de Madrid, a la Galerie Dreiseitel de Colònia i a la 3 i 5 de Girona. A la Fundació Bertomeu March i al parc de la Mar de Palma de Mallorca s’inaugura una important exposició d’escultures a l’aire lliure, dos de les quals quedaran instal·lades definitivament en este parc (text del catàleg de Francisco Calvo Serraller).

És seleccionat per a participar en exposicions col·lectives a l’Art Center de París, a Barcelona, Madrid, Granada..., i presenta obra a la Fira de Colònia i a la FIAC deParís.

Dimitix com a membre del Consell Assessor de Belles Arts del Ministeri de Cultura.

1985

Les galeries Theo de València i Madrid i la Sala Gaspar de Barcelona presenten simultàniament 21 escultures sobre el cos humà com a motiu escultòric, acompanyades de dibuixos. L’exposició (text de J.F. Yvars) serà també presentada a la Galerie Dreiseitel de Colònia.

Exposició individual al palau i jardins d’Augustusburg, a Brühl (text de Gerhard Kolberg). Exposició individual a la Galeria Els Quatre Gats de Palma de Mallorca i col·lectives a la Galeria Theo de València i Barcelona, així com a Santander i Sevilla, organitzades per la Universidad Internacional Menéndez Pelayo.

Participa com a ponent en un seminari d’esta universitat, dirigit per Francisco Calvo Serraller, en què participen altres destacats artistes espanyols.

1986

Individuals a la Kunstverein de Ludwigshafen, a la Fira de Colònia i a la Galerie Stadt de Magúncia. Són seleccionades dos obres de la seua exposició sobre el cos humà per a la 3ème. Biennale Européenne de Sculpture de Jouy-sur-Eure (França).

S’instal·la a la plaça de la República de Frankfurt la seua escultura El món, de 10 metres d’alçària.

Il·lustra un llibre de poemes de Raimon.

És nomenat per les Corts Valencianes membre del Consell Valencià de Cultura.

1987

És seleccionat per a participar en diverses exposicions, entre les quals destaquen la del Wihelm-Hack-Museum de Ludwigshafen sobre l’art i les matemàtiques i la celebrada al Musée d’Art Moderne de París: Le siècle de Picasso. S’inclouen també obres seues en mostres com la del Centro Cultural de la Villa de Madrid, la Sala Luzán de Saragossa, la Universitat de València i en la itinerant organitzada pel Centro de Arte Reina Sofía amb el títol Naturalezas españolas.

La galeria pública de la ciutat de Magúncia li dedica una exposició personal i al Palacio del Almudín de Múrcia s’exhibix l’exposició sobre el cos humà (text de Francisco Calvo Serraller).

Presidix a Barcelona el jurat del premi Catalònia de dibuix.

1988

La Galerie Dreiseitel de Colònia li dedica una mostra personal de dibuixos amb caràcter retrospectiu i mesos després presenta a la fira de la mateixa ciutat la col·lecció De la vida i la mort, la memòria. A l’Instituto de Estudios Hispánicos de Canàries s’exhibix novament l’exposició sobre el cos humà.

Participa en les exposicions en homenatge a Eusebio Sempere, celebrada a la Galería Brita Prinz de Madrid, i a Alfons Roig, organitzada a València per la Diputació. També s’inclouen obres en altres mostres preparades per la Galería Theo de Madrid, la Galerie Levy-Dahan de París i l’Ajuntament de València en commemoració del 750 aniversari de la conquesta de la ciutat pel rei Jaume I.

S’instal·la davant del Palau de Justícia de Colònia una obra monumental en acer inoxidable de 10 metres d’alçària.

1989

Es presenta a Espanya (Galería Gamarra y Garrigues de Madrid) l’exposició De la vida y la muerte, la memoria (text de Raimon). A la fira Arco de Madrid, esta mateixa galeria presenta un conjunt d’obres que evidencien una faceta nova en la seua producció. També a Madrid (Fundación Mapfre Vida) té lloc una altra gran exposició formada per 59 obres sobre la figura, l’obra i els amics de Goethe en les quals portava treballant des de principis de la dècada (text de Francisco Calvo Serraller). Amb motiu d’esta mostra la Fundación organitza un cicle de conferències sobre l’intel·lectual alemany en què participen destacats escriptors europeus. Una part d’esta exposició es traslladarà mesos després a Logronyo. Una altra exposició important és la que té lloc a la Galerie de France de París, on s’exhibixen obres en marbre i ferro que tracten el tema de les tres Gràcies (text de Francisco Calvo Serraller). Finalment, també a la Galerie Dreiseitel de Colònia, es presenta un conjunt d’obres conservades en els seus fons.

Poden contemplar-se obres en exposicions col·lectives que s’obrin a la Galería Levy de Madrid, a Estrasburg, a Ludwigsburg, al Seibu Museum de Tòquio i al Centro de Arte Reina Sofía de Madrid.

Impartix una conferència dins del cicle “El Museo del Prado visto por los artistas españoles contemporáneos”, desenrotllat en el mateix museu, on expressa el seu concepte de l’escultura i el seu interés per l’estatuària antiga.

1990

Es presenta a Colònia (Galerie Dreiseitel i Fira d’Art) l’exposició Walpurgisnacht, inspirada en la llegenda recollida per Goethe a Faust (text de Christa Lichtenstein).

Poden contemplar-se obres a la Fira de Basilea i en col·lectives organitzades per les galeries Theo de Barcelona i València, així com a Estella i al Museo de Navarra. Després de dos mesos de treballs finalitza la col·locació a l’avinguda de la Ilustración de Madrid la seua gran escultura La porta de la Il·lustració, formada per 26 grans arcs d’acer davall dels quals discorren les vies de circulació. A Frankfurt, a l’exterior de l’edifici d’oficines Westend Carre, té lloc la col·locació d’una rèplica monumental de l’escultura L’Olimp de Weimar.

1991

La Sala Parpalló de València dedica una mostra al Grup Parpalló, en la qual s’inclouen 9 escultures i 8 dibuixos.

L’Institut Valencià d’Art Modern li dedica una exposició en què s’inclou una àmplia selecció retrospectiva d’escultura, obra sobre paper i nombrosos esbossos i en la qual es presenten noves obres realitzades en els dos últims anys (textos de Llorens, Yvars i Martín).

Li concedixen el premi Alfons Roig instituït per la Diputació de Va­lèn­cia i el d’Urbanismo, Arquitectura y Obras Públicas de l’Ajunta­ment de Madrid per la seua obra La porta de la Il·lustració.

S’inaugura, prop de l’aeroport del Prat (Barcelona), una gran escultura monumental commemorativa del Mil·lenari de Catalunya, promoguda per la Generalitat i patrocinada pel Banco Vitalicio i la Fira de Barcelona.

1992

L’activitat expositiva d’este any s’inicia a la fira Arco de Madrid, on presenta algunes de les últimes obres inspirades en l’estatuària grega. I a finals d’este any presenta una nova exposició d’obres dels huitanta a la Galerie Dreiseitel de Colònia.

Realitza una gran escultura en forma de columna, de 26 metres d’alçària, amb ocasió de la construcció de la Torre Mapfre, situada a la Ciutat Olímpica de Barcelona, enfront del Port Olímpic.

El director del Museo del Prado li encarrega l’elaboració d’un logotip escultura per a celebrar el 175 aniversari d’este museu.

1993

Les galeries Gaspar Farreras de Barcelona i Dreiseitel de Colònia presenten una nova col·lecció d’escultures, en les quals ha treballat durant els dos últims anys. L’exposició tracta el tema del cap humà i l’autoretrat.

També al maig es col·loquen les grans escultures a la façana dels gratacels construïts pel Banco de Santander a Nova York.

Als mesos d’octubre i novembre té lloc una exposició a la Galeria Maeght de Barcelona, en la qual s’inclouen obres de 1987 a 1992.

Es presenta a Madrid Una colección de escultura moderna española con dibujo de l’Instituto de Crédito Oficial a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, exposada posteriorment en diverses ciutats del món.

1994

La Fundación Mapfre organitza una exposició, el tema de la qual és el retrat, titulada El autorretrato en España: de Picasso a nuestros días. És invitat al XIV Salón de los 16 a Madrid. La Fundación Central Hispano realitza una exposició de la seua col·lecció d’art abstracte espanyol.

Presenta l’exposició sobre el tema del jazz a la Galería Gamarra y Garrigues de Madrid.

1995

És invitat a representar Espanya en la XLVI Biennale di Venezia, al pavelló de la qual acudix juntament a Eduardo Arroyo. Realitza el disseny i l’execució de la nova façana del pavelló, així com la porta d’entrada.

Rep el premi Tomás Francisco Prieto 1995, concedit per la Funda­ción Casa de la Moneda de Madrid i lliurat per la Reina.

Durant l’estiu viatja als Alps suïssos, on dibuixa paisatges.

1996

La Caja de Ahorros del Mediterráneo publica un llibre amb el catàleg raonat de les escultures públiques realitzades des de 1959 fins hui, coincidint amb una exposició de dibuixos, esbossos i reportatges fotogràfics d’obres públiques en la seua seu d’exposicions d’Alacant. El llibre és escrit per Javier Maderuelo, professor d’arquitectura i l’especialista més important a Espanya en escultura pública, i José Martín, els dos coneixedors de l’obra d’Alfaro.

Realitza una exposició el títol i matèria de la qual és Eros, tema que ha estat sempre present en la seua escultura (text de catàleg i comissari de l’exposició, José Martín).

L’Ajuntament de Terrassa li encarrega una escultura monumental dedicada a La dona treballadora en forma de columna d’una alçària de 40 metres en acer corten que és col·locada a la ciutat el mes de novembre.

Presenta una exposició a l’Art Galerie de Munic.

Amb motiu del lliurament de la medalla del premi Tomás Francisco Prieto 1995, la Casa de la Moneda de Madrid organitza una exposició sobre papers i esbossos basada sobre els temes “la forma i l’expressió” des de l’any 1958 fins al present.

1997

L’exposició Espacio público es presenta a Benidorm, Alcoi i Múrcia.

La sèrie d’escultures conegudes com a Cercles serà exposada a la Metta Galería de Madrid, a la Galerie Dreiseitel, on a més a més formarà part del 31 Internationaler Kunstmark, i, finalment, a la Galeria Joan Gaspar de Barcelona.

1998

És instal·lada a l’Estació del Nord de València l’escultura Charlotte von Stein, i a l’aeroport de València l’escultura, comprada per Aena, Les tres Gràcies.

1999

S’instal·la a Barcelona l’escultura Homenatge a Prat de la Riba i a Dénia (Alacant), al costat del port, l’escultura Quadrat corb.

A la carretera de Picanya a Torrent és instal·lada l’escultura Picanya, i al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona s’inaugura l’escultura Columnes de la UAB.

Realitza les medalles commemoratives de Cinc Segles (1499-1999) de la Universitat de València.

Forma part del jurat dels Premios a la Solidaridad y la Sensibilización contra el Racismo y la Xenofobia.

2000

Realitza l’escultura del I Premi Vicent Ventura.

Es col·loca al Palau de Congressos de Barcelona l’escultura The fountain.

El 28 de juny participa com a ponent en el “Congrés d’Educació Artística: Els valors de l’art a l’ensenyament”, acte realitzat amb motiu de la celebració dels Cinc Segles de la Universitat de València.

Al juny realitza una exposició individual al museu alemany Quadrat. Josef Albers Museum, a Bottrop.

Al setembre participa en l’exposició col·lectiva Viaje a la semilla, realitzada al museu de Terol, així com en l’Homenatge a Walter Benjamin, duta a terme a Barcelona.

A l’octubre es presenta l’exposició Alfaro & Goethe al Museum Beelden Aan Zee, a Deen Haag, Scheveningen (Holanda), culminant el seu cicle iniciat a Roma, passant per Frankfurt i Scheveningen.

Al novembre es presenta l’exposició individual Sils Maria, escultures i dibuixos a la Galeria Joan Gaspar de Barcelona

2001

Al gener té lloc una exposició individual a la Metta Galería de Madrid. Al març participa com a ponent en unes jornades a la Universitat de Sevilla.

Al juny participa en un màster de la Universitat de València sobre la conservació del patrimoni arquitectònic a València, així com en l’exposició col·lectiva Poéticas del lugar: siete obras de arte público en España, realitzada per la Fundación César Manrique a Lanzarote. Al mateix temps, comença l’exposició individual Alfaro: zu Goethe, duta a terme a la Galerie Dreiseitel de Colònia.

A l’octubre pren part en tres exposicions col·lectives, dos de les quals són itinerants: Rumbos paralelos de la escultura española en el siglo XX, realitzada pel BSCH a Madrid i pel Centro Atlántico de Arte Moderno a Las Palmas de Gran Canaria, i De los escultores, el dibujo, realitzada per Caja Madrid a Saragossa i Pontevedra. Així mateix, pren part en l’exposició Esculturas en El Retiro, situada al parc del Retiro de Madrid.

Al novembre participa en l’exposició col·lectiva Colección de la Galeria Joan Gaspar, presentada a Lima (Perú), i a finals d’any en l’exposició col·lectiva Otras visiones a la Galeria Rosalía Sender de València. Assistix com a jurat al III Premio Navarra de Escultura.

2002

Al febrer pren part com a jurat en el Concurs Nacional d’Escultura a Vila-real, a més de participar en l’exposició col·lectiva Arco 2002, realitzada a Madrid.

Al març s’inaugura al Museo Barjola de Gijón l’exposició El rapto de las sabinas.

Al maig participa en l’exposició col·lectiva Un jardí d’escultures a la Sala Gaspar de Barcelona, així com en Viaje al espacio. 50 años de escultura en España, exposició itinerant per Saragossa, Múrcia i Benalmádena.

Al juny, amb motiu de la instal·lació a Vic de l’escultura Homenatge al poeta Mossèn Verdaguer, se celebra a l’Ajuntament de Vic l’exposició Andreu Alfaro. Algunes escultures públiques.

Al juliol acaba l’exposició itinerant De la postguerra al canvi de mil·leni. Dos obres de l’autor viatgen a Alcoi, Mallorca i València.

A l’octubre pren part en dos noves exposicions. Una d’individual, a la Galerie Dreiseitel de Colònia, on presenta una mostra d’esbossos i fotografies d’escultures públiques, i una altra de col·lectiva, Copyright-Metta, a la Metta Galería de Madrid, on realitza una exposició individual durant el mes següent.

Al novembre participa en l’exposició Homenatge a Luis Cernuda a la Galeria Òpera de Sitges.

2003

Pren part en Arco ’03. Al juliol realitza el cartell per a Intervencions plàstiques a la Marina Alta i s’instal·la la nova escultura urbana Ones al port de Barcelona.

A l’agost pren part en l’exposició 100 anys de pintura de paisatge a Godella (Centre d’Arts Plàstiques “Casa dels pintors” de Godella).

A l’octubre se celebra l’exposició Homenatge a Antoni Tàpies a la Sala Thesaurus de la Universitat de València, i al desembre comença l’exposició Constitución y libertad de expresión a la Casa de Beneficència de València.

2004

La Galeria Joan Gaspar de Barcelona realitza l’exposició individual Andreu Alfaro. Al febrer comença l’exposició itinerant España 1950. La creación plástica en la década de los 50, organitzada per la Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior i el Museo Reina Sofía i viatja a Màlaga, Budapest i Praga.

Al febrer s’inaugura l’exposició –que es prolongarà fins a l’any 2005– Los años jóvenes, 1960, 1970, mostra que viatjarà a Palma de Mallorca, Múrcia, Alacant i València.

Al setembre s’inaugura l’exposició itinerant Contigüidades, convivencias y pluralidad en el arte valenciano contemporáneo per la Llotja del Peix d’Alacant, el Museu de Belles Arts de Castelló i les Reials Drassanes de València.

A l’octubre s’inaugura l’exposició individual Andreu Alfaro al Castell de Santa Bàrbara d’Alacant.

2005

L'activitat expositiva d'aquest any comença amb l'exposició col·lectiva Los años jóvenes 1960, 1970 celebrada en la Llotja del Peix d'Alacant entre el 27 de gener i el 27 de març.

Des de març i fins a febrer de 2006 col·labora en l'exposició col·lectiva Las tres dimensiones de El Quijote: El Quijote y el arte español contemporáneo, primer en el Museu d'Albacete i després en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid.

Al maig participa de Visions i suggeriments : Exposició col·lectiva en homenatge al Quixot a l'Edifici Miramar de Sitges.

La Diputació Provincial de Màlaga mostra l'exposició individual Goethe y nuestro tiempo a la Sala d'exposicions Alameda entre juliol i setembre.

Entre setembre i novembre pren part en diverses exposicions. Dues col·lectives, una en el Centre del Carmen de València Agua (sin ti no soy): 3ª Bienal de Valencia, i una altra en Nagasaki Prefectural Art Museum de Nagasaki, amb el nom Real Current Spanish Art. I dos individuals: Andreu Alfaro -Skulpturen und Zeichnungen a Friburg i Andreu Alfaro en la galeria Dreiseitel de Colònia.

2006

La Galeria Metta de Madrid inaugura una selecció retrospectiva de la seua obra que titula Andreu Alfaro a l'abril, i que viatja a la Galería La Escalera de Conca al maig i a la Galería Álvaro Alcázar de Madrid entre setembre i octubre.

Participa en la mostra col·lectiva Arte español del siglo XX en la Colección BBVA que se celebra entre abril i juny en el Palacio del Marqués de Salamanca de Madrid, i entre juny i agost en l‘IVAM de València.

Al setembre s'inaugura l'exposició itinerant El Grupo Parpalló en la Llotja del Peix d'Alacant, com un recorregut per la trajectòria d'aquest col·lectiu artístic, que en 2007 es podrà veure en el Centro de Exposiciones y Congresos IberCaja de Zaragoza.

Amb la participació en la mostra Laocoonte. Alle Origini dei Musei Vaticani del Museu del Vaticà a la Ciutat del Vaticà finalitza aquest període expositiu.

2007

Al febrer exposa en la Feria Internacional de Arte Contemporáneo ARCO de Madrid, i entre abril i juliol participa en l'exposició col·lectiva Regne i Ciutat. València en la seua història, en el Centre del Carmen del Museu de Belles Arts de València.

El Museu d'Art Contemporani d'Elx organitza l'exposició Andreu Alfaro retrospectiva 1957 -2007 del mes d'abril fins al mes de juliol.

El 14 de juny la galeria d'art contemporani Principal Art de Barcelona inaugura la mostra Alfaro constructor del espacio, una retrospectiva de la seua obra entre els anys seixanta i noranta.

Conclou el període expositiu amb l'exposició Alfaro en l'Institut d'Art Modern de València (IVAM) entre octubre i desembre, on es mostren obres de les seues diferents etapes conservades per l'autor i seleccionades, en bona part, per ell mateix.

2008

Participa en la Feria Internacional de Arte Contemporáneo ARCO de Madrid.

La galeria Espai Cavallers de Lleida presenta l'exposició Alfaro, una selecció de diferents obres d'una trajectòria de més de 50 anys, entre els mesos d'abril i maig.

2009

El 4 de juny la Galería Álvaro Alcázar de Madrid inaugura la mostra Andreu Alfaro Puertas, amb motiu del vuitanta aniversari de l'artista.

Des de novembre i fins a març del 2010, col·labora en l'exposició col·lectiva organitzada pel Museo Oteiza de Navarra, La sombra de Oteiza en el arte español de los cincuenta.

2010

La muestra La sombra de Oteiza en el arte español de los cincuenta viatja al Patio de la Infanta, Exposiciones y Congresos de Saragossa, de la mà de Ibercaja entre el 15 d'abril i el 2 de juliol.

Participa en l'exposició itinerant Arte normativo. 50 aniversari de la Primera exposición conjunta de arte normativo español que el Museu d'Art Contemporani d'Alacant (MACA) organitza per commemorar el 50 aniversari de la primera exposició d'Art Normatiu espanyol que va tenir lloc a València el 12 de març de 1960. La mostra es perllongarà fins al mes de febrer del següent any.

2011

El Museu de Belles arts de València. Centre del Carmen, presenta l'exposició Arte normativo. 50 aniversari de la Primera exposición conjunta de arte normativo español del 10 de febrer al 20 de març.

2012

Després d'una llarga malaltia, el 13 de desembre mor en la localitat valenciana de Rocafort.